ÒPERA

L'òpera és un drama total o parcialment musicat que s'escenifica cantant amb acompanyament orquestral, i amb els elements escènics habituals del teatre (decoracions, vestuari). Sovint va precedida d'una introducció instrumental o obertura. El seu nom prové de la denominació italiana opera in musica (obra musicada). En els casos en què la música pot ser omesa sense alterar totalment la naturalesa de la peça, aquesta es converteix en una obra amb música incidental.

Amb molt d'auge entre l'alta burgesia i la noblesa dels últims segles, un dels centres d'òpera més importants del sud d'Europa és el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, construït per la burgesia catalana.

El drama es presenta usant elements típics del teatre, com l'escenografia, vestuaris i l'actuació, però a diferència d'aquest, la lletra de l'òpera (coneguda com a llibret), es canta en lloc de ser recitada. Els protagonistes poden ser acompanyats per altres cantants, cors, ballarins i/o extres, a més d'un grup musical, que en algunes òperes pot significar una orquestra simfònica completa. La mida d'aquesta orquestra varia, però per algunes òperes, oratoris i altres treballs de l'època romàntica, pot superar el miler d'intèrprets.

En les primeres òperes, una breu floritura musical era tot el que es requeria per anunciar el començament de la interpretació. La idea d'una obertura, una peça d'obertura per presentar les melodies o motius a què es recorreria en el desenvolupament de l'òpera, va ser establerta el segle XVIII. L'obertura més llarga es va concebre més tard com una estratègia útil per admetre els retardats, fer callar els parladors i preparar l'audiència per l'espectacle. L'adopció o no de l'obertura per part dels músics a través dels anys ha estat tan particular com la seva música.

Una obertura de Rossini podia no tenir relació amb la música de l'obra que s'interpretaria a continuació, però permetia a l'audiència saber que la funció anava a començar i li servia d'ajuda per conèixer el tipus d'entreteniment que anava a presenciar. Wagner preferia preparar psicològicament el seu públic amb fragments dels diferents leitmotiv, mentre que Verdi i Puccini, entre altres, en algunes ocasions aixecaven el teló directament amb el començament de l'obra.

El director és necessari perquè a través d'algunes indicacions i certs canvis de ritme, uneixi tots els elements musicals de forma harmoniosa. Un bon director, ha de ser també sensible a les necessitats immediates de tot intèrpret. L'habilitat d'assistir o tapar algú que no porti el compàs, unit a un agut sentit teatral i de la mesura musical són qualitats particulars que es requereixen en un director d'orquestra. Cada director imprimeix a les obres que condueix el seu segell propi, compost per aspectes que inclouen des de la seva personalitat fins a l'estudi i la investigació duts a terme abans de la interpretació.

A França les coses es van complicar quan van començar a emprar-se grans cors i es va fer necessari l'ús d'un altre tipus de control. Va haver de passar un temps fins a trobar el millor mètode de dirigir, i mentrestant el director romania dempeus al costat de l'orquestra colpejant el terra amb un gran bastó. A la fi va sorgir el verdader director musical, l'únic propòsit del qual era inspirar, dirigir i coordinar les efusions musicals tant a l'escenari com a la fossa de l'orquestra.

Al principi, un manuscrit enrotllat servia per ajudar els intèrprets al qual poguessin dependre d'una visió perifèrica, en comptes d'haver de fixar la vista en el director en un precís moment. Més tard es va començar a usar la batuta, permetent els cantants i músics captar d'un cop d'ull els moviments del braç del director.

• Claudio Abbado. Nascut a Milà el 1933. El seu domini interpretant peces italianes, especialment les de Verdi, és indiscutible.
• Richard Bonynge. Nascut en Nova Gal·les del Sud el 1930. Malgrat que primer es va fer famós per ser el marit de Joan Sutherland, ara és plenament reconegut com un gran expert en el camp del bel canto en general, i de la coloratura en particular.
• Thomas Beecham. Anglaterra, 1879-1961. Cèlebre pel seu ofensiu sentit de l'humor, Beecham va contribuir notablement al desenvolupament de l'òpera a Anglaterra.
• Bernard Haitink. Nascut a Amsterdam el 1929. Justament popular tant entre els seus col·legues com entre el públic.
• Herbert von Karajan (1908-1989). Director austríac amb un extraordinari talent, va admetre que la seva pertinença al Partit Nazi li va servir per progressar en la seva carrera. No va ser conegut precisament per la seva humilitat, però la seva habilitat, precisió musical i la seva forma de dirigir als que van treballar sota la seva batuta eren indiscutibles.
• Zubin Mehta. Nascut a Bombay el 1936, és fill del fundador de l'Orquestra Simfònica de Bombay. Té un toc segur i sap com impressionar l'audiència.
• Riccardo Muti. Nascut a Nàpols el 1941. És reconegut per la seva erudició, la seva aguda oïda i les seves brillants interpretacions.
• Simon Rattle. Nascut a Liverpool el 1955. Amb la seva passió i toc personal, aquest director aporta la seva especial visió i vitalitat a totes les peces que dirigeix.
• Georg Solti. Nascut a Budapest el 1912, actualment de nacionalitat britànica. Va ser ajudant de Toscanini durant tres anys des de 1930 i encara avui domina tant els enregistraments com les interpretacions en directe.
• Arturo Toscanini (1867-1957). Nascut a Parma, aquest director italià va ser una de les primeres figures al món de la direcció. Director de les estrenes de Pagliacci i La Bohème, entre altres, i amic de Verdi, Arturo Toscanini va ser un geni, posseïdor i defensor d'unes fortes conviccions.

La persona que provoca el primer aplaudiment una vegada que els músics s'han assegut no és el director, sinó el concertino. Sol ser el primer violí i s'encarrega d'una sèrie de tasques, entre les que s'inclouen encarregar-se dels assaigs, ser l'enllaç entre la direcció i els músics, tocar els solos i procurar aconseguir la interpretació més ajustada a les intencions del director d'orquestra.

Amb el pas del temps, l'orquestra ha evolucionat cap a una entitat cada vegada més variada i complexa. L'espai físic de l'òpera s'ha transformat, donant pas les sales petites a teatres espaiosos, i més tard, la possibilitat d'amplificar artificialment el so de la veu i dels instruments ha afegit una dimensió extra a considerar pels compositors. S'han creat nous instruments i els antics han canviat.

Una orquestra consisteix en una secció de corda, una secció de vent, en la qual s'inclouen instruments de fusta i de metall, i una secció de percussió. El segle XVI qualsevol grup de músics que estigués disponible es reunia a tocar a vegades especials, però el segle XVII estava naixent l'orquestra barroca a França, on un grup de músics de la cort, 22 de corda i 12 de vent, tocaven junts de forma regular.

A començaments del segle XVIII, les millores eren evidents tant en la tècnica dels músics com als propis instruments. A més, l'ús de combinacions d'instruments cada vegada més efectives es va fer habitual. En general, les peces es dirigien des del teclat, o orgue, el qual sostenia la música des de la base. La popularitat de la viola, un primerenc instrument de corda, va anar donant forma a la família de corda gairebé tal com la coneixem avui, i els compositors van començar a escriure música per instruments determinats. L'orquestra actual va néixer el segle XIX, a mesura que el teclat cedia la seva posició prominent a la corda i els compositors augmentaven els seus coneixements sobre com combinar i entremesclar millor els instruments al llarg de l'obra, en comptes de permetre que un grup d'ells predominés sobre els altres que el seguien.

L'òpera tradicional consisteix en dos tipus de cant: recitatiu (semblant a una narració en la que la música s'adapta a les paraules), declamació i ària; aquesta darrera es refereix a composicions per veu solista, en la que les paraules s'adapten a la música.

Les veus dels cantants d'òpera es distingeixen, en un primer nivell, en funció del sexe i la tessitura. Així, les veus femenines, de més greu a més aguda, són contralt, mezzosoprano i soprano; i les masculines baix, baríton, tenor, contratenor i sopranista.

En un segon nivell es matisa encara més i, en funció d'altres característiques de la veu, es parla d'una veu lleugera, lírica, dramàtica, spinto, i fins i tot es combinen els termes (per ex., lírica-lleugera). També s'afegeixen qualificatius que relacionen la veu amb un determinat estil o tipus de repertori, com per exemple, la veu verdiana (Verdi), rossiniana (Rossini) o wagneriana (Wagner).

Veus femenines

• Soprano:
  • Soubrette. Normalment interpreta a la donzella o la jove coqueta; és un excelent punt de partida per les joves cantants. Ex.: Susana (Les noces de Fígaro, Mozart) o Musetta (La Bohème, Puccini).
  • Coloratura. L'habilitat de cantar passatges extremadament aguts i florits és essencial. A causa que aquest tipus de veu és tan inusual i excitant, aquestes parts solen provocar que l'obra es detingui durant uns moments. Ex.: La reina de la nit (La flauta màgica, Mozart) i Constanza (El rapte del serrall, Mozart).
  • Lírica. Interpreta algunes de les millors parts, sovint és la protagonista romàntica. Ex.: Mimi (La Bohème, Puccini) o Pamina (La flauta màgica, Mozart).
  • Spinto. Una veu particularment fort i resistent, capaç d'elevar-se. Interpreta normalment el paper protagonista de la dona jove. Ex.: Madama Butterfly (Madama Butterfly, Puccini) i Leonora (Il trovatore, Verdi).
  • Dramàtica, Una veu forta i resistent, que conté les qualitats dramàtiques necessàries per interpretar un paper principal en una òpera de compositors com Verdi. Ex.: Elektra (Elecktra, Strauss) o Tosca (Tosca, Puccini).
  • Dramàtica pesada. També coneguda com a wagneriana. És la veu de soprano més poderosa i normalment interpreta el paper d'una figura mitològica heroica. Ex.: Isolda (Tristany i Isolda, Wagner) i Brunilda (L'anell del nibelung, Wagner).
• Mezzosoprano: Literalment mig soprano. Aquest tipus de veu té un registre similar al de la soprano, però la seva qualitat de to és mes sonora. Ex.: Cherubino (Les noces de Fígaro, Mozart) i Carmen (Carmen, Bizet).
• Contralt: La contralt té la menor altura i el to més greu de totes les veus femenines. Ex.: Lucrecia (The Rape of Lucretia, Britten) i Erda (L'anell del nibelung, Wagner).

Veus masculines

• Tenor:
  • Líric. És una veu flexible i clara, sovint interpreta el protagonista masculí. Ex.: Tamino (La flauta màgica, Mozart) o Alfredo (La Traviata, Verdi).
  • Dramàtic, Veu robusta i romàntica, amb un fort registre agut. Ex.: Rudolfo (La Bohème, Puccini) o Edgardo (Lucia di Lammermoor, Donizetti).
  • Heroic o Heldentenor. Com el nom indica, interpreta els papers heroics. És la veu de tenor més vigorosa, té l'habilitat d'elevar-se per sobre d'una gran orquestra. Ex.: Florestan (Fidelio, Beethoven) o Siegmund (La Valquíria, Wagner).
• Contratenor: En el Renaixement, el contratenor interpretava la línia superior a la del tenor. Més endavant, el terme es va començar a usar per descriure una veu masculina en falset, també denominada alt masculí, i solia ocupar un espectre similar al de la contralt o la mezzosoprano. Actualment, el contratenor amb un registre alt, similar al de la soprano, pot denominar-se soprano masculí. La veu del contratenor va perdre importància en els segles XVIII i XIX, però en el XX va cobrar vida de nou amb el contratenor anglès Alfred Deller. Els papers que interpreta aquest cantant són del tipus d'Oberón (El somni d'una nit d'estiu, Britten) o Akhenaton (Akhenaton, Philip Glass).
• Baríton: Generalment té un to més greu que el tenor i va començar a requerir una categoria separada del baix el segle XVIII, a causa dels diferents tipus de personatges creats per compositors com Mozart. Alguns personatges famosos interpretats per barítons inclouen a: Papageno (La flauta màgica, Mozart), Fígaro (Il barbiere di Siviglia, Rossini) o Escamillo (Carmen, Bizet).
• Baix: És la categoria més greu de la veu masculina. Generalment es divideix en tres tipus principals:
  • Baix baríton. Com el seu nom indica, és una veu masculina que combina la gravetat i el poder del baix amb la fluïdesa i l'abast del baríton. Alguns exemples d'aquest tipus són: Wotan (L'anell del nibelung, Wagner) i Hans Sachs (Els mestres cantaires de Nuremberg, Wagner).
  • Baix bufo. Personatges que requereixen un cantant amb una personalitat capaç d'aportar una àmplia gamma d'expressió, incloent la comèdia. Ex.: Leporello (Don Giovanni, Mozart) o Bartolo (Les noces de Fígaro, Mozart).
  • Baix profund. aquest és el tipus de veu masculina més profunda. Proporciona molts dels moments més solemnes i portentosos d'una òpera. Ex.: Sarastro (La flauta màgica, Mozart) i Oroveso (Norma, Bellini).

Els teatres d'òpera son teatres construïts especialment pel desenvolupament d'aquest gènere musical, tot i que s'hi solen programar també altres esdeveniments artístics. Atès que moltes òperes demanen grans produccions, els teatres habitualment encabeixen almenys mil seients, disposats en un auditori en forma d'U -amb una longitud depenent de la capacitat- i al seu voltant s'hi troben llotges.

L'orquestra se situa habitualment davant de l'escenari però per sota de l'audiència, per tal de facilitar la visió i que la música no destaqui sobre la veu dels cantants. Els teatres més importants acostumen a tenir escenaris preparats per mecanitzar l'escenografia, amb ascensors i muntacàrregues per facilitar els canvis de decorat.

Entre els escenaris més importants es poden destacar La Fenice, a Venècia, on s'han estrenat moltes de les òperes més famoses, el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, el Metropolitan Opera de Nova York, la Scala de Milà, el Teatro di San Carlo de Nàpols, el Covent Garden i el Royal Opera House de Londres. el Wiener Staatsoper de Viena, l'Òpera de París, el Teatre Bolxoi de Moscou o el Teatre Colón de Buenos Aires.

Al llarg de la seva història l'òpera ha estat subdividida amb diversos tipus. En els seus primers temps -a començaments del segle XVII-, se la coneixia generalment com «faula en (o per a) música», i estava plena d'elements simbòlics i sobrenaturals. Un segle després, va predominar l'anomenada «òpera seriosa», que es diferenciava de la tragèdia en l'imprescindible final feliç (lieto fine) dels seus arguments, encara que molts d'ells contenien elements tràgics. Aquests no apareixien, en canvi, en les «òperes bufes», que van adoptar aquesta denominació al voltant de 1730 i que no comportaven tant el concepte de «còmic» com el de «domèstic», que es relacionava amb la vida de la burgesia i de les classes inferiors i s'oposava a les peripècies dels personatges heroics i nobles de l'«òpera seriosa». La seva música, d'altra banda, era menys elaborada.

A partir d'aquesta idea original, des de l'any 1750 aproximadament l'òpera bufa va anar incorporant elements més seriosos, tant en la trama argumental com en el tractament dels personatges. Com que aquesta evolució va tenir lloc a Itàlia, la llengua italiana va ser la utilitzada en tots els casos, qualsevol que fos el lloc de la representació. Però com fora d'Itàlia aquest monopoli lingüístic tendia a reduir l'audiència a les persones que coneixien aquella llengua, es van realitzar diversos intents d'utilitzar les llengües vernacles. El primer d'ells va derivar en el desenvolupament de l'anomenada «òpera de balades», creada a Anglaterra per John Gay i Johann Christoph Pepusch amb The Beggar's Opera (L'òpera del captaire). Aquesta variant del gènere posseïa forts elements satírics, que van anar cedint lloc a temes més sentimentals. No obstant això, persistien els diàlegs parlats i, en la part musical, abundaven els temes populars (que procedien d'una gran varietat de fonts i no solament de melodies tradicionals o folklòriques).

Aquestes característiques van passar a la opéra comique francesa, que va adoptar idèntics postulats. Al seu torn, l'exemple francès va ser seguit pels alemanys amb el seu singspiel, que a Viena va ser considerat com l'origen de l'òpera, en temps d'exacerbat nacionalisme i que, d'acord amb aquest concepte, va anar adquirint un caràcter cada vegada més seriós, encara que mantenint sempre diàlegs parlats.

Les guerres napoleòniques van enfortir els punts de vista chauvinistes, encara que a Anglaterra l'òpera de balades virtualment va desaparèixer, tant a França com a Alemanya l'òpera vernacla va adoptar característiques més serioses i es va afirmar, arribant a substituir l'òpera italiana com a gènere predominant. L'excepció va estar constituïda per la preferència que el propi Napoleó va mostrar cap a aquesta, i que el va portar a afavorir a compositors com Spontini. Aquest músic va convertir l'òpera seriosa en una diversió espectacular, en la qual el drama apareixia realçat per una elaborada escenografia i la música per l'ús d'una àmplia orquestra.

Aquest espectacle, anomenat grand opéra, es va convertir en el gènere característic de l'Òpera de París, un teatre en el qual l'obra era cantada en la seva totalitat, en oposició a l'Opéra Comique, on es conservaven els diàlegs parlats.

Quan l'òpera còmica va deixar de ser «còmica», es va consolidar una forma més frívola: l'opereta, que mostrava sovint intencions satíriques, tant en l'argument com en la música, aquesta última clarament popular i melòdica.

Per a les seves obres de maduresa, Wagner va preferir la denominació de «drama musical» a la d'«òpera», però en la pràctica, les seves obres presentaven totes les característiques de l'òpera clàssica, tot considerant que la seva forma és original en molts aspectes. La seva música és contínua, continuïtat que està realçada per l'orquestració, basada en temes capaços de ser repetits i desenvolupats. En elles el drama és summament simbòlic, encara que comprensible en termes convencionals de personatges, i les grans escenes per lluïment dels cantants, com en gairebé totes les òperes del segle XIX, no falten.

Al segle XX l'alt cost dels espectacles operístics ha afavorit la ruptura amb les convencions clàssiques del gènere i la creació de nous tipus associats. L'òpera de cambra només necessita una petita orquestra-integrada de vegades de manera exclusiva per solistes (com en les òperes que Benjamin Britten va escriure per l'English Opera Group), el seu repartiment és reduït i no necessita de cors. Per la seva banda, el teatre musical és una manera força vaga, que admet tot tipus i naturalesa de recursos, però que en general prefereix una acció teatral relativament restringida, abans que la narració d'una llarga història, i l'ús de mitjans moderns per a la posada en escena i la música.

De vegades no és fàcil classificar una òpera en un d'aquests subgèneres i no s'exclou la combinació d'elements propis de diversos d'ells. Per posar un exemple, Mozart va barrejar amb freqüència els estils i convencions de l'òpera seriosa, l'òpera còmica i el singspiel (com en La flauta màgica).

El Renaixement

Naixement: de Florència a Venècia

L'òpera, tal i com es coneix actualment neix a finals del segle XVI a les petites corts d'Itàlia. Entre els avantpassats de l'òpera hi figuren els madrigals italians, que van posar música a situacions amb diàlegs, però sense representacions en escena. També en són precursors els balls de màscares, els ballets de cortesans, els intermezzi, així com altres espectacles de la cort del Renaixement on hi intervenien figurants, música i ball.

A Florència, finals del segle XVI, l'aristòcrata Giovanni Bardi va acollir al seu palau a la Camerata florentina o Camerata de' Bardi, una institució acadèmica on nobles, savis, filòsofs, poetes i músics discutien temes de literatura o de música. La Camerata (saló, en italià) s'havia fixat dos objectius principals: fer reviure l'estil musical del teatre grec antic i oposar-se a l'estil contrapuntístic de la música del Renaixement. Un dels debats que es va produir girava en torn a si en l’antiga tragèdia grega, era només el cor el que cantava o bé ho feien tots els personatges. Un dels contertulians que defensava el fet que cantessin tots els personatges era Vincenzo Galilei (pare de l'astrònom) i aquest va aconseguir convèncer a Jacopo Peri (1561 - 1633) de les seves idees i aquest mateix va compondre aproximadament de l'any 1597 la que és considerada la primera òpera de la història de la música Dafne, que estava basada en un text de Ottavio Rinuccini (1562 - 1621). Aquesta òpera va ser la primera obra dramàtica pastoral on s'apreciaven les fortes passions, miracles, màgies, sorpreses (manierisme) i que estava totalment acompanyada per música, encara que fos d’una manera germinal (primitiva). Actualment està desapareguda.

El seu següent treball, Eurídice, que data de l'octubre de 1600, és la primera òpera que ha sobreviscut fins a l'actualitat. Fou una altra col·laboració amb el poeta Ottavio Rinuccini i es va representar al Palau Pitti de Florència, amb motiu del casament d'Enric IV de França i de Maria de Mèdici.

No obstant això, l'ús del terme òpera s'inicia cinquanta anys després, a mitjan el segle XVII, per definir les peces de teatre musical a les quals se'ls referia fins a aquell moment amb formulacions universals com dramma per musica (drama musical) o favola in musica (faula musical). La característica fonamental del melodrama en el sentit original, és el diàleg parlat o declamat -anomenat recitatiu en l'òpera-, acompanyat per una orquestra o per una minsa línia a sota.

L'any 1637 va emergir a Venècia la idea d'una temporada d'òperes amb assistència oberta al públic finançada per la venda d'entrades. Influents compositors d'òpera del segle XVII van accedir-hi, incloent-hi Claudio Monteverdi, L'Orfeo del qual (1607) és l'òpera més antiga que encara es representa avui en dia. També s'han conservat dues obres més de Monteverdi més posteriors, Il ritorno d'Ulisse in patria (1640) i L'incoronazione di Poppea (1642), última obra que va escriure Monteverdi.

En aquestes primeres òperes barroques es combinava la comèdia amb elements tràgics desprenent una àmplia sensibilitat. Es va iniciar el primer dels molts moviments reformistes de l'òpera, associat amb el poeta Pietro Trapassi, conegut com Metastasio, els llibrets del qual van contribuir a cristal·litzar el to moralista de l'opera seria (òpera seriosa). La comèdia a l'òpera barroca era reservada per l'opera buffa (òpera còmica), en una tradició en desenvolupament que, en part, es va derivar de la Commedia dell'arte.

L'òpera es va estendre ràpidament per tota Itàlia però el centre principal fins a mitjans del segle XVII era a Venècia. Els principals compositors venecians d'aquesta època van ser, a part de Monteverdi, Francesco Cavalli (1602-1676), amb Le nozze di Teti e di Peleo, la primera òpera veneciana de la qual s'ha conservat la música, i Antonio Cesti (1623-1669), que composà l'òpera més representada de la seva època: L'Orontea (1656). D'altra banda, els principals compositors romans eren Stefano Landi i Luigi Rossi, considerat com un dels mestres de la cantata.

Però va ser principalment Monteverdi, que l'any 1613 s'havia instal.lat a Venècia, qui va donar a l'òpera l'impuls que necessitava per arribar a un veritable desenvolupament. Es va separar de l'òpera florentina i va concedir més importància a l'orquestra buscant un timbre més d'acord amb l'expressió escènica, per la qual cosa va fer servir harmonies més audaces i renovadores. La seva obra es va fer més realista, la seva temàtica va ser més històrica que mitològica, les seves línies melòdiques van ser cada vegada més interessants i fins i tot recórrer a algun tema popular.

A finals del segle XVII l'òpera comença a estendre's per tot Europa. La difusió més ràpida va tenir lloc als països veïns catòlics de França i Àustria. Va arribar a les àrees de parla alemanya a través de Viena, Salzburg i Praga. El nord protestant va manifestar les seves reserves i només els grans ports i els centres comercials, on bufava un vent de llibertat, van obrir les seves portes a la nova diversió. D'altra banda, la Guerra dels Trenta Anys havia devastat i empobrit grans zones d'Europa. Els primers teatres d'òpera a Alemanya van ser el Residenztheater a Munic (1657), el Theater am Gänsemarkt a Hamburg (1678), i el teatre de la cort de Hannover (1689).

S'anava imposant l'òpera seriosa amb personatges de la història i la llegenda clàssiques. Pràcticament a tots els herois mitològics els va abastar un llibret de versos pomposos i després la música. Hi havia escenes corals però poques de conjunt. Els recitatius i les àries determinaven el curs de l'òpera. L'acció en si mateixa era desenvolupada per un predominant recitatiu secco només acompanyat pel clavicèmbal i els instruments baixos, mentre que de la resta d'instruments s'esperava que improvisessin harmonies partint de les indicacions escrites sobre la línia del baix. D'aquí se'n deriva el nom de baix continu. L'orquestra constava d'una secció de corda que de vegades es veia reforçada per un fagot; més tard es van afegir oboès, flautes i trompes. També podien utilitzar-se instruments de metall. L'execució era dirigida des del clavicèmbal, sovint pel propi compositor.

Això suposava una gran oportunitat per al cant virtuós i durant l'edat d'or de l'opera seria, el cantant realment es convertia en l'estrella. El paper de l'heroi s'escrivia normalment per la veu de castrato. Destacats castrati com ara Farinelli i Senesino, així com sopranos com Faustina Bordoni, tenien una gran demanda per tota Europa, excepte a França. L'òpera barroca italiana era la norma, fins i tot quan es trobava un compositor alemany com Händel que escrivia per audiències de Londres.

De moment això és tot... poc a poc hi anirem penjant més història de l'òpera.