EL DISC DE VINIL

Un disc fonogràfic, normalment anomenat simplement disc, és un suport d'enregistrament de so analògic que consisteix en un disc pla amb un solc modulat gravat, en forma d'espiral, que comença prop de la perifèria i acaba prop del centre del disc, i amb un forat circular al seu centre, de diàmetre variable segons el format del disc. Els discos van ser la tecnologia principal de reproducció de música personal durant la major part del segle XX; van reemplaçar el cilindre fonogràfic de primers de segle i, tot i que la seva popularitat va minvar considerablement en aparèixer el disc compacte a finals dels anys 80 del mateix segle, al començament del segle XXI encara se segueixen fabricant i venent, tot i que cada vegada en un nombre menor.

Tot i que el material amb què es fabricaven els discs va anar canviant, durant força temps es va utilitzar un tipus de resina; els discs fabricats amb aquest material eren rígids i molt fràgils, i es reproduïen a 78 rpm (revolucions per minut), de manera que la seva durada era força curta. Més endavant es va començar a utilitzar el clorur de polivinil o PVC i aquest material va esdevenir l'estàndard, fins a l'extrem que "vinil" va esdevenir un sinònim de "disc".

Cap als anys 60 del segle XX la popularitat del disc va anar augmentant ràpidament, i fins i tot es va encunyar el terme "microsolc" per a referir-s'hi. Els aparells necessaris per a reproduir-los, anomenats "tocadiscs", eren ja gairebé a totes les llars, i alguns dels models d'aquella època podien funcionar a 16, 33⅓, 45 i 78 rpm, tot i que ràpidament els formats de disc van quedar establerts en 45 rpm per als discos senzills (de l'anglès singles) i en 33⅓ rpm per als LP (de l'anglès long play, llarga durada).

Al començament, els discos senzills contenien quatre pistes, dues per cara, però després van passar a incloure'n solament una per cara, amb una durada màxima d'uns 5 minuts cadascuna; a més, la cançó de la cara A era la principal i més coneguda, mentre que la de la cara B era normalment un tema menys conegut o una versió diferent de l'anterior. Depenent de la popularitat de l'artista i de l'àlbum, d'un mateix LP es podien arribar a editar 3, 4 o fins i tot més discos senzills. Pel que fa als LP, depenent del tipus d'àlbum contenia entre una i diverses pistes per cara, amb una durada màxima d'uns 25 minuts cadascuna.

A finals dels anys 70 del segle XX van aparèixer els maxi-singles, que eren una mescla entre els discos senzills i els LP: tenien la mida i aparença d'un LP, però sense la seva durada, tot i que superior a la d'un senzill, i es reproduïen a 45 rpm. Normalment, a la primera cara s'hi trobava una versió ampliada (més llarga) del tema que donava títol al disc, i a la segona una altra versió (o diverses versions) del mateix tema. La distància entre solcs del maxi-single era superior que en els discos senzills, proporcionant una qualitat de so lleugerament més alta.