SAKAPATÚ

Els alumnes de Roses surten al Diari de Girona. La notícia fa referència a l'espectable que els alumnes de 1r d'ESO varen anar a veure al Teatre de Roses sobre la música andina.No parla directament del nostre institut, però vaja...en donem fe. L'espectacle es titulava SAKAPATÚ. Va ser genial. Si cliqueu sobre la icona, la imatge se us farà més gran i la podreu llegir.La notícia va sortir publicada al Diari de Girona el dimarts dia 20 d'octubre, dins el suplement AULA.

A part de la notícia també farem servir aquest espai per fer-vos saber més coses sobre els SAKAPATÚ. Tenen una pàgina meravellosa. Cliqueu sobre l'enllaç i en sabreu moltes coses més.

"QUI SÓN ELS SAKAPATÚ?"

També tenim pensat fer una explicació sobre els instruments que varem veure a l'espectacle. Segur que ens deixarem algun, però almenys els podreu escoltar i saber una mica més sobre ells. I si esteu interessats en instruments d'altres països, podeu consultar l'apartat de LA VOLTA AL MÓN, on hi trobareu instruments que no formen part dels SAKAPATÚ però que també són molt interessants.
Aquí teniu una llista i uns vídeos d'alguns dels instruments dels que varem parlar a classe.

VENT:

1) Quena. La quena (del quítxua: qina) és un instrument de vent, semblant a la flauta. El seu origen es remonta a l'època precolombina als Andes. Està formada per una sola estructura tubular de canya de bambú amb dues apertures verticals i sis forats frontals.

2) Quenacho. Es una vara hueca fabricada generalmente con bambú, pero también puede ser hecha con otros materiales como PVC, huesos, barro, entre otros. Suele medir 50 a 55 centímetros.Está afinado en Re Mayor y tiene un registro grave, una cuarta por debajo de la quena tradicional. Existen asimismo quenachos en otras tonalidades (y longitudes) para usos específicos. En Chile se usa actualmente en comunidades del Altiplano andino para celebraciones, generalmente religiosas.

3) Ocarina. L'ocarina és un petit instrument de vent, fet de ceràmica, sense claus i generalment amb vuit forats per als dits.L'ordre dels tons en una ocarina de vuit forats és, de dreta a esquerra, 1 re, 2 mi, 3 fa, 4 sol, 9 mi, 5 la, 6 si, 7 do. En la de quatre forats és mi, sol, la y si.L'origen de l'ocarina es remonta a l'Amèrica prehispànica: els quítxues i els aimares utilitzaven aquest instruments, acompanyats de quenes, flautes de pan i altres instruments. L'ocarina és de difícil fabricació ja que és feta de greda i buida per dins. N'existeixen de diferents mides, tot i que no superen la mida del palmell de la mà. S'usen a Bolívia, Perú, el nord de Xile i tota Mesoamèrica.

4) Flauta de Pan. La flauta de Pan,conegut també com a bufacanyes, flabiol de set forats o flabiol de canons, és un Instrument de vent compost originalment d'un conjunt de tubs sonors ajuntats per diferents procediments, que produeix un so semblant al de la flauta travessera. Sovint s'utilitzen canyes, tapades per un extrem.


CORDA:

1) Guitarra. La guitarra és un instrument musical de corda, compost d'una caixa de fusta -d'una forma que recorda el número vuit-, amb un forat circular en el centre de la tapa, sis cordes i un mànec, damunt el qual hi ha el diapasó, dividit en dinou compartiments o trasts. El primer instrument que asseguren que va donar origen a la guitarra va ser el llaüt àrab. És possible que la unió de la cítara i el llaüt afavorissin el posterior desenvolupament de l'instrument.

2) Charango. El charango és un instrument musical vigent en les regions altiplániques de la serralada dels Andes en Amèrica del Sud. Els seus origens es remonten al secle XVIII en Potosí, (Bolívia), com una adaptació indígena de la vihuela espanyola, desde on es va estendre a la resta d'Amèrica del Sud i el mon. Té cinc parells de cordes encara que hi ha variacions amb més cordes però sempre en cinc jocs. La caixa acústica es tradicionalment feta amb la caparazó d'un quirquintxo (tipus d'armadillo), però exploracions acústiquess van donar auge a la fusta. Tres són els grandàries més habituals: el walaycho (50 cm), el charango (60 cm), i el ronroco (75 cm). Altres grandàries existeixen com variacions regionals, o per a experiments acústics d'alguns intèrprets (charanguistes), o de ebenistes (charangueros). Variacions en grandària van del mitj d'un walaycho fins el d'una guitarra espanyola. A Bolìvia, els artesans del charango van desenvolupar un imporntant número de disenys que van de l'esvelta forma en 8 fins als models estilitzats i angulars, e inclós han desenvolupat models semblars a la guitarra eléctrica. El charango té una trajectòria centenària en Bolivia i Perú, i té important presencia en la musica de Argentina, Xile i Equador. En temps antics el charango se ejecutaba tan sol dins del folclor andino (boliviano), però la popularitat del instrument se ha desbordat cap a altres formes musicals llatinoamericanes i fins i tot europees .


PERCUSSIÓ:

1) Pal de pluja. Un palo de lluvia o palo de agua es un tubo largo y hueco rellenado con pequeñas piedras o semillas, en cuyo interior se clavan palitos de bambú o de madera, formando una espiral que se extiende a todo lo largo. Cuando el tubo se inclina suavemente las semillas caen y su golpeteo con los palitos produce un sonido que se asemeja a la lluvia o agua cayendo.Se utiliza generalmente para crear efectos de sonido ambiente o como instrumento de percusión.

2) Quijada. La quijada es un instrumento de percusión y de origen africano. Se usa en varios ritmos de origen afro, como el Candombe Argentino, el landó de la música peruana, así como en la música mexicana de son jarocho y de son afromestizo de Costa Chica. Es fabricada con la quijada de un burro, caballo o vaca, y es secada hasta que los molares producen un castañeteo. La técnica de ejecución implica el golpear la parte final de la quijada con la palma, ocasionando castañetear la dentadura, y/o el raspar el instrumento con un palillo.

En el vídeo de la Quijada, també hi podeu veure una CAJITA i un CAJÓN peruano.