Els Premis Ondas són uns guardons lliurats als professionals de ràdio,
televisió,
cinema i
música. Són concedits anualment per Ràdio Barcelona, emissora de la
Cadena SER, des de
1954. Són els primers guardons de ràdio i televisió instituïts a
Espanya, per la qual cosa gaudeixen de gran prestigi.
Ràdio
S'atorguen cinc premis en les següents categories:
- Millor programa de ràdio.
- Millor programa o millor tractament informatiu d'un esdeveniment.
- Premi a la trajectòria o labor professional més destacada Premi a la innovació radiofònica.
- Premi Internacional de Ràdio.
Publicitat en Ràdio
S'atorguen cinc premis en les següents categories:
- Millor encunya de ràdio.
- Premi al millor equip creatiu de publicitat en ràdio.
- Premi a la millor campanya de ràdio.
- Premi a la millor creativitat en patrocini, jingle, esment, promoció, concurs o altre format original.
- Premi al tascó més popular per votació dels oïdors.
Televisió i Cinema
S'atorguen cinc premis en les següents categories:
- Millor encunya de ràdio.
- Premi al millor equip creatiu de publicitat en ràdio.
- Premi a la millor campanya de ràdio.
- Premi a la millor creativitat en patrocini, jingle, esment, promoció, concurs o altre format original.
- Premi al tascó més popular per votació dels oïdors.
Televisió i Cinema
S'atorguen set premis en les següents categories:
- Millor sèrie espanyola.
- Millor programa d'entreteniment.
- Premi a la trajectòria o labor professional més destacada.
- Millor programa o millor tractament informatiu d'un esdeveniment.
- Premi al millor programa de TV local.
- Premi Cinemanía a l'esdeveniment cinematogràfic de l'any.
Premi Internacional de TV Iberoamericà de ràdio i televisió
S'atorga un premi a:
- Millor programa, professional o emissora de ràdio o de televisió.
Música
S'atorguen cinc premis en les següents categories:
- A la millor cançó.
- Al millor àlbum.
- Al millor artista o grup espanyol.
- Al millor artista o grup llatí.
- Al millor artista o grup internacional.
El Festival d'Eurovisió és un concurs musical televisiu anual nascut el 1956 produït per la Unió Europea de Ràdio i Televisió (EBU - UER), a través dels ens estatals que hi actuen com a membres actius. Cada televisió escull un artista que la representi amb una cançó, que haurà de ser interpretada en directe en una gala retransmesa per tots els canals de televisió que hi participin. Un cop hagin sonat totes, es dóna un període de temps per tal que els teleespectadors votin la seva actuació preferida; des de 2009 els països també empren jurats que decideixen el 50% de la votació final. Els vots es recompten a cada país de forma independent, i s'organitzen en 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 10 i 12 punts, corresponents a les actuacions més votades a cada país.
Cada ens públic estatal que sigui membre actiu de la UER pot participar-hi. El requisit previ és que el país retransmeti en directe la semifinal on participa i la final. Les participacions han de ser amb una cançó d'un màxim de tres minuts i, en el moment de l'actuació, podrà ser posada en escena amb un màxim de sis persones. La música pot ser gravada prèviament, però la veu ha de ser en directe. Cal elaborar un videoclip per la cançó. Cada ens està obligat a dedicar una pàgina web a la seva participació on donarà a conèixer la seva candidatura. Per assegurar que tots els requisits es compleixin, les cançons passen un control a la radiotelevisió pública i un de final i vinculant, de la mà de la pròpia UER. El fet de guanyar el Festival implica que la radiotelevisió triomfadora s'encarregarà d'organitzar la següent edició al seu país, tot i que pot renunciar-hi per motius econòmics. Aquest fet, comporta un important impuls econòmic pel país; d'aquí que cada any se celebri una autèntica competició entre països, que sempre ha estat titllada de polititzada.
El concurs s'ha celebrat ininterrompudament des de 1956, de manera que ja porta més de cinquanta edicions. De fet, l'octubre de l'any 2005 se'n va celebrar el 50è aniversari amb un xou en què es va recordar la memòria de l'esdeveniment i es va escollir quina havia estat la millor cançó de la seva història (Waterloo del grup suec ABBA). Aquest bagatge i els èxits que ha anat assolint, han produït la creació del moviment "eurofan", que actualment compta amb una gran quantitat de llocs web dedicats al Festival i permeten el seu seguiment durant tot l'any i no només les setmanes prèvies a l'esdeveniment, com passava anteriorment.
El Festival d'Eurovisió actualment serveix a molts països per obrir-se al món i donar-se a conèixer. Això fa que a la darrera dècada s'hagin enregistrat moltes noves incorporacions, fins assolir la xifra rècord de 43 participants a l'edició de 2008.
El Festival va néixer el 1956 inspirat en Festival de la cançó de Sanremo italià, de gran èxit. Els fundadors varen ser Suïssa, que el va organitzar a Lugano, Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg. La suïssa Lys Assia va ser la primera guanyadora amb la cançó Refrain.
Als anys següents, se'n varen anar afegint els països del bloc occidental europeu: Regne Unit, Dinamarca i Àustria varen debutar el 1957; Mònaco el 1959; Suècia i Noruega el 1960; Espanya, Finlàndia i Iugoslàvia (l'únic país del bloc comunista que hi va participar) el 1961 ; Portugal el 1964 i Irlanda el 1965, assolint la xifra de 18 països participants.
Durant la dècada de 1960 s'assagen diversos sistemes de puntuació, que no terminen per convèncer als responsables del Festival. Així, al Festival de 1969 celebrat a Madrid, es donarà la circumstància de què quatre països empaten en primera posició, i sense mecanismes de desempat, s'atorga el premi ex-aequo a Espanya, França, Regne Unit i Països Baixos. Aquest fet provoca la protesta dels països escandinaus i Portugal, que no participaran al Festival de 1970.
Mentrestant, el Festival, que des de 1968 ja s'emetia en color per als països que disposaven d'aquesta tecnologia, havia donat a llum a les seves primeres estrelles, per exemple, la italiana Gigliola Cinquetti, guanyadora el 1964, o la britànica Sandie Shaw que s'havia endut el primer lloc al Festival de 1967.
La dècada de 1970 coneixerà ja la maduresa del Festival. Retornats els països que protestaren pel sistema de puntuació, el 1973 s'aboleix la regla instaurada la dècada anterior sobre l'obligatorietat de cantar en un idioma oficial del país que es representa. D'aquesta manera, el 1974 el Festival coneix el seu primer gran èxit de la ma del grup suec ABBA que guanya cantant en anglès Waterloo.
El 1975 s'implanta l'actual sistema de votacions de 1-8, 10 i 12 punts i el 1977 es restaura l'obligatorietat de cantar en un dels idiomes oficials del país representat. Nous països, de l'àrea mediterrània, s'incorporen durant aquesta dècada: Malta el 1971, Israel el 1973, Grècia el 1974 i Turquia el 1975. Així, el 1978 amb el retorn de Dinamarca desprès d'una dotzena d'anys de retirada, s'assoleix per primer cop la vintena de participants. Mònaco, però, se'n retira el 1979 per un període de 25 anys.
El 1980, aprofitant la retirada aquell any d'Israel, debuta el Marroc, l'únic país àrab que ha participat, però a causa dels pobres resultats, se'n retira i tant aquest país com la resta de membres àrabs de la UER, es mantindran al marge del Festival des d'aleshores. La dècada de 1980 suposa una certa decaiguda en la popularitat del Festival, degut bàsicament a que moltes de les cançons que hi competeixen no s'ajusten a les tendències musicals populars d'aquest període. Amb tot, el nombre de participants continua augmentant amb els debuts de Xipre el 1981 i d'Islàndia el 1986.
Precisament el 1986 es produeix la victòria de l'artista més jove a la història del Festival: la belga Sandra Kim, amb només tretze anys, guanya amb claredat amb la cançó J'aime la vie. Des de llavors, la UER comença a plantejar-se la introducció de limitacions d'edat, que es farà efectiva desprès del Festival de 1989 en què dos nens de França i Israel hi van prendre part. Des de llavors, només els majors de setze anys s'hi poden presentar. Pels nens queda el Festival Júnior de la Cançó, que començarà a celebrar-se a partir de 2003.
El 1988, una jove canadenca gairebé desconeguda guanya representant Suïssa amb la cançó Ne partez pas sans moi, per un sol punt d'avantatge sobre el Regne Unit. Es tracta de Céline Dion, que anys més tard es farà molt famosa mundialment.
La dècada de 1990 traurà nous vents de canvi que acabaran per revifar el Festival. El 1992 hi competeixen 23 països, corresponents al bloc occidental més Iugoslàvia, per darrer cop. La caiguda l'any anterior del bloc comunista propicia que els països de l'Est d'Europa s'incorporin massivament a la UER i per tant, al Festival.
El 1993, amb l'antiga Iugoslàvia ja desapareguda, la UER es troba amb set nou països que volen debutar al Festival, però decideix limitar el número a 25 participants i realitzar una preselecció a la televisió eslovena per decidir els tres països que s'afegiran als 22 restants. Així doncs, tres països ex-iugoslaus (Eslovènia, Croàcia i Bòsnia i Hercegovina) obtenen el seu passaport, mentre que Eslovàquia, Estònia, Hongria i Romania s'han d'esperar a l'any següent.
El 1994 canvia radicalment la composició dels participants: dos històrics, Itàlia i Luxemburg es retiren del Festival, i cinc dels participants de l'any anterior són desqualificats per la seva baixa puntuació per fer possible el debut de set nous països: els quatre perdedors de la preselecció de 1993, més Rússia, Polònia i Lituània. D'aquesta manera, i fins el 2004, els participants aniran rotant segons la seva puntuació en Festivals anteriors, i molts països quedaran relegats de facto a participar bianualment.
El 1997 Itàlia fa una última aparició esporàdica. Aquell any, el popular grup Katrina & the Waves guanya pel Regne Unit amb una puntuació rècord (227 punts sobre 25 participants). Precisament aquell any és el primer en què s'introdueix el televot a cinc països, fent-lo extensiu a la majoria dels participants l'any següent; i un altre canvi important és la introducció del concepte dels 'Big Four', pel qual Espanya, França, Alemanya i el Regne Unit, els quatre màxims contribuents a la UER, no poden quedar mai desqualificats per a la final del Festival.
El 1998, la victòria de la transsexual israeliana Dana International té un gran impacte no sols musical sinó també polític i social en tota Europa. Aquell any també es produeix el debut de la Antiga República Iugoslava de Macedònia, mentre que Eslovàquia inicia una perllongada absència, no retornant fins el 2009; el televot es generalitza però encara hi han països que utilitzen els jurats.
El 1999 se celebra el Festival a Jerusalem entre fortes mesures de seguretat. Dos grans canvis s'introdueixen en aquest Festival: la llibertat per cantar en qualsevol idioma i l'eliminació de l'orquestra. Ambdues mesures, juntament amb la introduïda l'any abans del televot, s'encaminen a fer el Festival més popular i més proper a la música del moment. Les xifres de les audiències semblen donar la raó a la UER.
El 2000 debuta Letònia i el 2001 guanya Estònia, convertint-se així en el primer país incorporat desprès de la caiguda del bloc comunista que ho fa.
El 2002 comença el fenomen d'enviar al Festival els finalistes de famosos concursos de talents musicals organitzats pels propis ens televisius. El cas de Rosa López, guanyadora del fenomen televisiu de TVE Operación Triunfo, és un bon exemple, ja que arrossega l'audiència del Festival fins arribar a un 80% de share, una xifra insòlita des de la introducció dels canals privats de televisió a Espanya.
El 2003, amb el debut d'Ucraïna i la participació rècord de 26 països al Festival, la UER constata de què la fórmula d'un Festival d'una sola gala no pot satisfer la creixent demanda dels països que hi volen participar.
Així doncs, el 2004 la UER introdueix el format de semifinal + final. Només el 'Big Four' i els deu millors classificats de l'any anterior passen directament a la final, mentre que la resta de països lluiten pels deu llocs lliures en la semifinal, que és televisada en directe i es decideix per televot, però mancada de votació al final, ja que només es revelen els noms dels deu finalistes però no la puntuació rebuda, per evitar indicar els favorits per a la final. Amb aquesta fórmula, els països participants s'incrementaren espectacularment fins a 36. Debutaren Albània, Andorra, Bielorússia i Sèrbia i Montenegro, mentre que Mònaco retornava desprès de 25 anys.
El 2005 debutaren Moldàvia i Bulgària; la polèmica va vindre del Líban, l'ens públic del qual va anunciar la seva participació (fins i tot va arribar a escollir cantant i cançó), però que es va negar a retransmetre l'actuació de la representant israeliana, Shiri Maymon. A causa de la violació de les regles de la UER, aquesta va provocar la renúncia del Líban i va sancionar el seu ens amb tres anys d'ineligibilitat.
El 2006 debuta Armènia; aquest any, el Festival comença a acusar l'efecte del denominat 'DNP voting' (vot de la diàspora, dels països veïns i el vot polític), que provocava que molts països rebessin vots segons un patró geopolític en lloc de la qualitat musical.
Aquest patró es va veure encara més reforçat el 2007. Encara que es va assolir la xifra rècord de 42 participants (amb els debuts de la República Txeca i Geòrgia, i de Sèrbia i Montenegro com a països separats), molts països amenaçaren la UER d'abandonar el Festival si no es corregia aquest fenomen que feia les votacions injustes i previsibles, amb la subseqüent caiguda d'audiència.
Això va dur a la UER a introduir nous canvis per 2008: dues semifinals per repartir els països segons el seu patró de vot i l'elecció per televot de nou finalistes per semifinal, mentre que els jurats d'emergència seleccionaven els altres dos, un de cada semifinal. Aquest any van debutar Azerbaidjan i San Marino, mentre que Àustria i Mònaco es mantingueren al marge com a protesta pel sistema de vot. El resultat de les semifinals va resultar més satisfactori que el de 2007, però no tant el de la final, on es van enregistrar de nou els coneguts patrons de vot.
La UER va anunciar nous canvis en el sistema de vot a la final pel 2009. El més significatiu fou que els jurats d'emergència decidirien conjuntament (50/50) amb el televot les puntuacions de cada país. El resultat va ser més satisfactori que els anys anteriors i es va recobrar part de la confiança perduda en la justícia de les puntuacions, a més d'una notable millora en la qualitat mitjana de les cançons. L'audiència conjunta a Europa va assolir el rècord de 122 milions de telespectadors. Quant a participacions, Eslovàquia va retornar al Festival desprès d'onze anys d'absència, mentre que San Marino s'hi va retirar per problemes financers. Geòrgia també es va retirar a darrera hora perquè la UER no va admetre la cançó triada per les seves al.lusions polítiques.
De cara al Festival de 2010, que tindrà lloc a Oslo, el Grup de Referència de la UER va anunciar a finals de 2009 la implantació de dues mesures demanades els darrers anys per moltes televisions: la primera, que pel Festival de 2010 s'extendria el sistema de vot de la final (50% jurat/50% televot) també a les semifinals; i la segona, que es pugui votar des de l'inici, tant de les semifinals com de la final, i no només durant el recordatori al final dels shows (el que previsiblement es traduïrà en majors ingressos per increment del temps hàbil pel televot). Tot i això, la xifra de participants ha minvat de 42 a 39 donat que les televisions públiques de República Txeca, Hongria, Montenegro i Andorra van anunciar la seva retirada per falta d'interès (cas dels txecs) o problemes financers (en els altres casos). Geòrgia en canvi retorna al Festival.
Tot i així, la veritable joguina cinematogràfica, per difusió i popularitat, fou un nou aparell creat i produït a Catalunya per l'empresa Proyector NIC, SA. És el popular 
L'èxit del 
Els Premis Ondas són uns guardons lliurats als professionals de 
